AMARA I UMIKO:
Fa molt, molt temps, vivia en el fons del mar del Japó
una sirena anomenada Amara, l’esposa del geni del mar.
Amara solia sortir a la superfície de les aigües i allí es
tendia en alguna roca des d’on podia contemplar la ciutat.
Li agradava especialment fer això de nit, quan les llums de
la ciutat quasi eclipsaven de les estrelles del cel. Envejava
als habitants de la ciutat que tenien sempre aquella llum
que ella no trobava en el fons del mar, i que amés podien
sentir el vent en els seus rostres i el sol a la pell... així, va decidir que si ella tenia una filla, no li privaria de aquestes sensacions que ella havia perdut. Poc temps després aquest sentiment es va fer realitat, i Amara va ser mare de una petita i maca criatura. I amb un gran dolor però sentint-se satisfeta va traslladar a la seva filla a la muntanya que estava a prop de la ciutat, on hi havia un temple. Allà la va deixar a les escalinates del temple besant-la amb un d’aquells patrons propis de les sirenes, que creen una aura de protecció.
A baix, en el poble, hi vivia un matrimoni que dedicava la seva vida a l’elaboració de veles que els peregrins portarien al temple. Per la raó de que el seu petit negoci anava molt bé, van decidir anar aquell dia ells mateixos al temple per agrair als deus els bens que els hi havien atorgat. Van agafar dues veles i es van dirigir al temple, on van fer la seva ofrena. Al tornar, van sentir a les escales un plor dèbil. Buscant l’origen del soroll no van tardar a trobar el petit nadó, i moguts per la compassió i la responsabilitat la van recollir. Quan li van treure les mantes que l’envoltaven van veure que no era com les altres nenes, la meitat inferior del seu cos estava ple de escames brillants; era una sirena. En aquell moment van decidir el seu nom: Umiko. Va passar el temps i la dona va créixer fins a fer-se una dona de bellesa extraordinària.
La seva pell era suau com el préssec, els seus ulls semblaven dos grans gemes verdes. El seu cabell era tant fi que semblava ser amic del vent, aquests dos jugaven constantment. Umiko despertava passions entre tothom qui la observava. Ella, humil, es sentia incòmode per l’efecte que causava als altres, i va demanar als seus pares adoptius que volia ser qui fabricava les veles que ells venien, que així ja ningú podria veure-la. I així, ella va passar a encarregar-se d’aquesta feina, incloent amés a les espelmes dibuixos preciosos d’ocells i flors, i sobretot paisatges marins que d’algun mode li arribaven a la ment.
El número de compradors augmentava sense cessar i amés es va estendre el rumor de que aquelles veles eren eficaces talismans per als viatges en vaixell. Un dia va aparèixer un mercader que volia veure a la creadora de les veles que comprava. Al veure a Umiko, va pensar que seria un gran negoci exposar-la al públic i va voler comprar-la al matrimoni. Al principi es van indignar, però tal va ser la insistència del mercader que se la van vendre per una forta suma de diners. Quan Umiko es va assabentar va suplicar que canviessin d’idea, però de res van servir els seus laments; el tracte estava tancat.
